Feia anys que ho posposava.
Tindre una web personal em semblava un acte d'ego. Jo soc enginyer, cooperativista, algú que creu que el "jo" desapareix dins del "nosaltres". Parlar de mi en tercera persona en una pàgina d'internet em feia un respecte enorme. Cada vegada que un amic m'ho proposava — "Juan, has de tindre una web" — jo responia el mateix: "ja tinc Sapiens, ja tinc AVACE, ja tinc LinkedIn, no cal més".
Fins que vaig entendre que estava al revés.
El veritable ego
El veritable ego no és tindre una web. És no tindre-la. És pensar que el que has aprés en vint anys fent coses — muntant parcs eòlics, fundant cooperatives, seient amb famílies que no podien pagar la llum, discutint amb interventors municipals que no es creien el model — pertany només a les persones amb qui et creues a les sales on entres.
El que vaig aprendre fundant aeioluz el 2015 m'ho van ensenyar altres persones que s'havien pres el temps d'escriure el que sabien. El que faig a Sapiens ho faig a coll de gent que va escriure coses — Christian Felber sobre Economia del Bé Comú, Pablo Cotarelo sobre cooperativisme energètic, Jacqueline Novogratz sobre capital pacient. Jo mai vaig seure a les seues cuines. Però vaig llegir el que van deixar escrit.
No compartir és l'ego. No al revés.
Per a què serveix aquesta web
Per a tres coses concretes, si soc honest:
Una. Perquè quan algú em convide a una xarrada — i cada vegada són més, gràcies — puga enviar-li un únic enllaç en lloc d'un PDF, una bio a LinkedIn, un parell de vídeos solts de YouTube i dos articles. Una web és la forma més moderna de dir "açò soc jo, en una sola adreça".
Dos. Per escriure. Per escriure les coses que pense després de cada assemblea, després de cada reunió amb un alcalde, després de cada visita a una teulada. Coses que normalment em quede mastegant sol durant el viatge de tornada a València i es perden. Si les escric ací, almenys queden. I si queden, algú pot aprofitar-les.
Tres. Perquè les persones que estan pensant a muntar la seua pròpia comunitat energètica — i cada vegada en són més — troben un lloc on aterrar. On llegir com es fa, quins errors vaig cometre, quins ajuntaments es van sumar i quins van caure pel camí. La transició energètica no la faran les màquines: la faran les persones que decidisquen organitzar-se. I això requereix informació disponible.
Per què arribes tard
El subtítol del post diu una cosa provocadora. La mantinc.
Si estàs llegint açò i estàs pensant "escolta, això de les comunitats energètiques sona bé, potser algun dia m'animaré", deixa'm dir-te una cosa: a València hem passat de tres comunitats el 2020 a més de noranta el 2026. La majoria es van muntar perquè algú — un alcalde, una associació de veïns, una pime — va decidir un dia fer-ho. Sense saber del tot com. Aprenent sobre la marxa.
Les que estan en marxa hui ja tenen tarifa elèctrica més barata que tu, estalvien un 30-40% a l'any, han rebut subvencions que s'acaben, i estan entrant en agregadors de demanda que en cinc anys donaran una altra volta de rosca. Les primeres del barri es queden amb les millors teulades. Els millors partícips. Les millors condicions bancàries.
No t'ho dic per pressionar. T'ho dic perquè és veritat.
Què trobaràs ací
Trobaràs la meua història, els meus projectes, els meus dubtes, les dades que m'importen, les persones a qui admire i els ajuntaments que em sorprenen. Trobaràs reflexions curtes i llargues, segons el dia. Trobaràs enllaços a les entrevistes que em fan — que són moltes i de vegades bones — i al treball dels companys que en l'ombra fan tant o més que jo.
I trobaràs — això espere — una invitació. Si açò que conte et ressona, si el teu poble està pensant en una comunitat energètica, si la teua empresa vol virar cap a l'economia d'impacte, si necessites una xarrada, si busques assegurances per a la teua instal·lació fotovoltaica, si simplement vols respondre a alguna cosa que escriga — escriu-me. Estic a un correu de distància.
Açò no és una web. És una porta oberta.
— Juan, abril 2026, des de València.